La síndrome de la pèrdua global

Diseno-Paginas-WebLa síndrome de pèrdua global és un concepte que trobo molt adient per explicar les meves sensacions amb l’hipertext. La teoría que explica Joan Campàs en el llibre Escriptures hipertextuals: aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet, diu que  “el gran problema dels hipertextos rau, doncs, en la potencialitat de pèrdua davant un entorn del qual no coneixem límits. Nielsen (1991) apunta que quan els usuaris es mouen per un espai ampli d’informació, com en el cas dels hipertextos, hi ha un risc real que es desorientin o tinguin problemas per a trovar la información que necessiten. Es produeix, doncs, la síndrome de pèrdua global”.

Això és el que a mi em passa. I em passa gairebé cada cop que busco información per Internet. Sempre tinc la sensació de que per molt que busqui no arribaré mai al final. Són tantes les opcions i és tan difícil concretar, que quan veus que no trobes exactament allò que busques, vols tornar enrera i llavors és difícil trobar el camí. Ja estàs perdut i tens aquella sensació que no acabaràs mai de trobar aquella informació que necessites.

No és una queixa. És fantàstic poder comptar amb aquest munt d’informació que no s’acaba mai, ja se sap que la informació és poder i avui en dia encara més. És només que, en la seva búsqueda, tinc la sensació que em perdo. Vaig saltant d’un enllaç a un altre, d’una página a una altra, d’una xarxa social a una altra. I aíxí fins a l’infinit.

D’altra banda, també dona la sensació d’estar perduts el fet que no puguis tenir la seguretat de corroborar que una informació que has trobat a Internet sigui del tot certa. L’avantatge de l’hipertext és doncs, com diu Derrick de Kerckhove (1999), que “el principi de la hipertextualitat permet que a un mateix tracta la xarxa com l’extensió dels continguts de la seva ment. L’hipertext fa que la memòria de qualsevol persona es converteixi en la memòria de la resta de les persones i converteix la Xarxa en la primera memòria mundial”. Un gran avenç si recordem que els grecs de l’època arcàica es passaven la informació de memòria (Homer, l’Ilíada i l’Odissea), per transmetre allò més important de la societat del moment, allò que havia d’ésser recordat.

Potser un dels motius d’aquesta sensació de pèrdua sigui el que Derrick anomena “serependisme”, es a dir, quan anem a la biblioteca i, en comptes de fullejar les fulles del llibre que realment necessito, fullegem un altre que hi ha al costat i que ens sembla molt atractiu, però que no té res a veure amb el que estem buscant. Textualment diu “navegar porta amb si mateixa la versió hipertextual del serependisme associat amb la lectura de la prensa”.

Anuncis

11 Replies to “La síndrome de la pèrdua global”

  1. No deixa de ser una mena de contrasentit fantàstic: tenim al nostre abast la major quantitat d’informació de la història i, per contra, som incapaços d’aprehendre-la, de processar-la correctament. Tenim a tocar, per dir-ho així, ser Déus, conèixer-ho tot, saber-ho tot. Però som humans, i no ens pertoca aquest rol, no som capaços d’entendre-ho.

    Bon post!

    1. No som capaços d’entendre-ho com bé dius, ni de arribar a tota la informació, perquè hi ha tants camins per arribar-hi que resulta dificil, a part del fet que la informació és infinita i per tant, és impossible coneixer-la en la seva totalitat per a l’ésser humà.

  2. Molt bona reflexió, crec que ens passa a tots els que venim del món analògic. La xarxa si no tens molt clar el que estàs buscant et pot despistar. Per això has de tenir la capacitat de preguntar-te constantment si allò que mires compleix el teu propòsit. “El serependismo se produce cuando uno va a los estantes de la biblioteca y, en lugar de hojear las pàgines del libro que realmente necesita, cae en la contemplación embelesada de algo en el libro que hay al lado en el estante, que no tiene absolutamente nada que ver con el objetivo de su visita” (Kerchove) M’agrada el món contemplatiu i com diu Campàs, de què el menys important és el final i que el que realment enriqueix és el procés o com un proverbi Xinès que diu que el viatger perfecte no sap on va. Però alhora en el món virtual hi perdem molt de temps i mirem moltes coses supèrflues, aquí suposo que entre la capacitat individual de discernir.

    1. La qüestió és, per mi, que hi ha tanta informació que per trobar exactament allò que es busca has d’entrar en moltes pàgines, i llegir transversalment per trobar aquella paraula o frase que és justament el que estàs buscant. Si no es troba, el sentiment d’estar perdut, és inevitable.

  3. Bé, he escrit un llarg missatge i sembla que no ha quedat res ni tant sols al ciberepai. Doncs res, en faré un remake, un dejavú ¡ ¡
    La idea de la incommensurabilitat de Lyotard en el ciberespai s’eleba al cub, sinó a l’infinit.
    L’angoixa que ens provoca aquest inabastable món virtual és vertiginós, no hi ha dubte. La seva utilitat té una dimensió doble: un espai on compartir el pensament de tothom, i una pou on cercar tot allò que hom necessiti o vulgui reservar com a informació rellevant..
    És una eina aclaparadora i sovint frustrant, però ja no hi ha marxa enrere. Adaptar-nos-hi o morir.

    1. Totalment d’acord. Quina sort tenen les noves generacions, ho aprenen des de petits, no s’hi han d’adaptar al nou paradigma, hi són dins, el coneixen, hi pertanyen. Per a ells és la normalitat.

      1. Sovint comprovo, però, que aquesta “normalitat” a la que et refereixes també ve acompanyada d’una certa manca de context. Per a les generacions nadiues les eines són fàcils d’aprendre a fer servir però no tant d’entendre per a què fer-les servir. Dit d’una altra manera, són molt bons en la tècnica però poc en la estratègia.

        És una generalització, per descomptat, però us parlo des de l’observació de diferents fornades de joves a la universitat. Tots ells controlen molt bé algunes eines concretes (no massa, no us penseu, us faríeu creus de les xarxes socials que coneixen i usen) però les fan servir d’una manera molt automàtica, sense sortir-se mai d’allò que han après. Hi ha una certa manca de context, de les possibilitats, dels lligams amb la resta. Falta una certa visió holística, molt en particular quan aquesta demana un esforç de recompensa a mig o llarg termini, en oposició a les recompenses ràpides.

        Ja dic, però, que és una observació molt parcial que no crec que es pugui fer servir com a base per a un estudi antropològic, hehehe 😀

  4. Bon post Pilar!
    Comparteixo la teva opinió Marc. La generació d’avui en dia, neix ja amb el mòbil, la Tablet, l’ordinador a la mà. Quan obren els ulls quasi el primer que veuen és el mòbil que els fotografia, per això crec que adquireixen unes habilitats manuals, que els adults els posem al seu abast, d’experimentar amb tots els aparells de les noves tecnologies. El dit esdevé una eina bàsica ! Amb ell fem anar les pantalles amunt i avall, les canviem, passem d’una a l’altra. Amb un clic apareix o desapareix una imatge, una imatge animada, un text.
    Per les criatures això esdevé un món màgic i al seu abast. Experimenten i experimenten sense por. Potser, aquesta és la seva avantatge. La manca de por.
    Però tenen de desavantatge de manca d’un criteri. De ser més vulnerables a qualsevol tipus de manipulació.
    Si els que tenim una certa edat ja ens és difícil trobar el camí adient per no perdre’ns dins la galàxia d’Internet, imagineu-vos per a la canalla, per a la qual tot és atraient, tot és nou, màgic i no requereix esforç.

  5. Fins a quin punt hem de ser esclaus de nosaltres mateixos? És del tot injust que en el futur se’ns pugui avaluar per pensaments que tinguem avui. La vida és un camí de constant millora i el passat de vegades és millor deixar-ho enrere. Per nosaltres i per la resta del món. Ens autocensurarem? Com pot afectar això a la complaença amb nosaltres mateixos?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s