La Síndrome de pèrdua global

Destacades

imagesJEQTYXRALa síndrome de pèrdua global és un concepte que trobo molt adient per explicar les meves sensacions amb l’hipertext. La teoría que explica Joan Campàs en el llibre Escriptures hipertextuals: aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet, diu que  “el gran problema dels hipertextos rau, doncs, en la potencialitat de pèrdua davant un entorn del qual no coneixem límits. Nielsen (1991) apunta que quan els usuaris es mouen per un espai ampli d’informació, com en el cas dels hipertextos, hi ha un risc real que es desorientin o tinguin problemas per a trovar la información que necessiten. Es produeix, doncs, la síndrome de pèrdua global”.

Això és el que a mi em passa. I em passa gairebé cada cop que busco información per Internet. Sempre tinc la sensació de que per molt que busqui no arribaré mai al final. Són tantes les opcions i és tan difícil concretar, que quan veus que no trobes exactament allò que busques, vols tornar enrera i llavors és difícil trobar el camí. Ja estàs perdut i tens aquella sensació que no acabaràs mai de trobar aquella informació que necessites.

No és una queixa. És fantàstic poder comptar amb aquest munt d’informació que no s’acaba mai, ja se sap que la informació és poder i avui en dia encara més. És només que, en la seva búsqueda, tinc la sensació que em perdo. Vaig saltant d’un enllaç a un altre, d’una página a una altra, d’una xarxa social a una altra. I aíxí fins a l’infinit.

D’altra banda, també dona la sensació d’estar perduts el fet que no puguis tenir la seguretat de corroborar que una informació que has trobat a Internet sigui del tot certa. L’avantatge de l’hipertext és doncs, com diu Derrick de Kerckhove (1999), que “el principi de la hipertextualitat permet que a un mateix tracta la xarxa com l’extensió dels continguts de la seva ment. L’hipertext fa que la memòria de qualsevol persona es converteixi en la memòria de la resta de les persones i converteix la Xarxa en la primera memòria mundial”. Un gran avenç si recordem que els grecs de l’època arcàica es passaven la informació de memòria (Homer, l’Ilíada i l’Odissea), per transmetre allò més important de la societat del moment, allò que havia d’ésser recordat.

Potser un dels motius d’aquesta sensació de pèrdua sigui el que Derrick anomena “serependisme”, es a dir, quan anem a la biblioteca i, en comptes de fullejar les fulles del llibre que realment necessito, fullegem un altre que hi ha al costat i que ens sembla molt atractiu, però que no té res a veure amb el que estem buscant. Textualment diu “navergar porta amb si mateixa la versió hipertextual del serependisme associat amb la lectura de la prensa”.

 

Anuncis

Si Wittgenstein aixequés el cap!!

wittgenstein

Wittgenstein va ser un filòsof i lingüista nascut a Viena a finals del segle XIX. La seva família, acomodada, li va proporcionar l’ambient necessari per desenvolupar les seves idees, una germana que va ser pintada per Gustav Klimt, un germà pianista i a casa rebien visites de persones molt influents del món de la cultura d’aquell moment com Gustav Mahler. Va viure les dues guerres mundials, de fet, va conèixer Adolf Hitler, ja que van estudiar a la mateixa escola. En definitiva, no és estrany que Ludwig Wittgenstein desenvolupes els seus pensaments de la manera que ho va fer.

Wittgenstein ens va dir que el llenguatge tenia una estreta relació amb el pensament, el va declarar imperfecte i va defensar la necessitat d’un llenguatge ideal. En les seves idees va fer un estudi filosòfic del llenguatge, de com ens comportem els seus usuaris i per a què ens serveix. Va dir que és en el llenguatge on es troba el sentit de les coses, en un joc del llenguatge on les normes no han estat marcades donant lloc a la filosofia analítica.  Per Wittgenstein es pot conèixer la realitat espai temporal mitjançant l’experiència, allò que es pot pensar i expressar a través del llenguatge.

Tot això em recorda o s’assembla a l’inici de l’hipertext, en podria ser una variant. Ell sabia el que volia, encara que en aquell moment no fos possible. En el prefaci del llibre Investigacions Filosòfiques, va fer una reflexió sobre el límit que representava haver d’explicar els seus pensaments de forma tradicional i no poder donar-li una altra volta, fer i expressar-se d’una altra manera per tal d’organitzar-se millor i expressar les diferents idees lligades unes a les altres.

Què hauria passat si Wittgenstein hagués conegut l’hipertext? Fins on hauria pogut arribar? Hi hauria treballat segur. Ens ho demostra el fet que va ser dels primers a plantejar-se la possibilitat de treballar en forma de xarxa, amb enllaços a altres textos, anotacions, etc. Crec que poder lligar els seus pensaments o idees entre si, a través d’enllaços, nodes i anellatges. Poder tenir mapes de navegació, dels seus escrits i de com els podria connectar entre si, de forma que el lector anés fent el seu camí, hagués estat per a ell, sense dubte, de gran ajut i això és el que em fa plantejar-me fins on hauria pogut arribar.

Fonts: es.wikipedia.org/wiki/ludwig_wittgenstein, philosophica.info/voces/wittgenstein, Escriptures hipertextuals (Joan Campàs)